96. Orgue de la Basílica de Santa Maria, Igualada, Anoia.

Orgue inicial del 1758 construït per Antoni Boscà, reconstruït el 1912 per Miquel Bertran i restaurat per Gerhard Grenzing entre 1978 i 1990.



Disposició:
Orgue Major
Flautat violó 16'
Flautat principal 8'
Flautat 8'
Octava 4'
Nasard en 12ª 2 2/3'
Quinzena 2'
Nasard en 15ª 2'
Plens IV
Plens III
Corneta V
Trompeta real 8'
Baixons i clarins 4' - 8'
Clarins 2' - 8'

Recitatiu

Flauta Harmònica 8'
Flautat Violó 8'
Veu Celeste 8'
Octava 4'
Quinzena 2'
Cimbalet III
Fagot-Oboè 8'
Clarinet 8'

Pedal
Contres 16'
Contres 8'
Octava 4'
Corn 2'
Bombarda 16'
Trompeta 8'
  • Fitxa completa a acorgue.cat 

95. Orgue de l'Església Parroquial de Sant Feliu, Torelló, Osona.

Sant Feliu de Torelló és una església catalogada com a monument del municipi de Torelló (Osona) i protegida com a bé cultural d'interès local.

Descripció

Església de tres naus amb el transsepte marcat i una cúpula al creuer. La nau es divideix en quatre trams el primer, als peus, és destinat al cor. S'obren capelles laterals, tres per banda. A la part del creuer s'hi forma una capella fonda amb cúpula. La cúpula central és sostinguda per petxines i decorada amb pintures d'en Rifà. La façana és orientada a ponent i presenta tres portals d'arc de mig punt emmarcats per dovelles de pedra. Al damunt hi ha un òcul de forma ortogonal amb els angles arrodonits. Al capcer és triangular. A cada costat s'hi eleven unes torres de secció quadrada, amb tres pisos de finestra i les teulades de ceràmica, la barbacana es troba molt decorada. La façana està decorada amb esgrafiats. A migdia hi ha un altre portal d'accés al temple. El campanar és de torra de secció octogonal. L'estat de conservació és bo.

Història

L'església de Sant Feliu de Torelló ja existia al 881, fou reedificada en més d'una ocasió, i esdevingué, el 1672, la construcció actual, precedida de dues torres a cada banda de la façana i amb un esvelt campanar. El projecte inicial fou traçat per Fra Josep de la Concepció, carmelità descalç, però l'edificació fou molt lenta: el 1688 fou beneïda la nau central, la façana i el campanar es construïren el 1704 i el 1713, i encara s'edifica més tard sobre la façana. La restauració moderna fou obra de l'arquitecte Josep Mª Pericas. El 1936 fou destruït l'antic retaule de Pau Costa obrat entre 1706 i 1710. En un dels altars laterals es venera Sant Fortià, un dels Sants més venerats a la Vila. Destaquen també l'Últim Sopar de 1941, de l'absis central de la parròquia, fet per Lluís Masriera i Rosés.

94. Orgue de l'Església del Santuari de la Mare de Déu de Rocaprevera, Torelló, Osona.

El Santuari de la Mare de Déu de Rocaprevera és un conjunt religiós situat al Puig de les Tres Creus sobre la vila de Torelló en la comarca d'Osona. Originalment un oratori del segle XIII, ha estat reconstruïda tres vegades, com a capella romànica al segle XV i com a capella popular al segle XVIII. El santuari actual, format per l'església i l'habitatge de l'ermità, és una obra noucentista de l'arquitecte Josep Maria Pericas i Morros.

L'aplec de Rocaprevera se celebra el tercer diumenge de setembre, considerat com una segona festa major.

Història

Els seus orígens són del segle XIII. L'any 1284, el torellonenc mossèn Marc Roca va fer erigir un petit pedró/oratori dedicat a la Mare de Déu, prop de la font del Raig. Els primers documents certs que parlen de Rocaprevera són del 1402. El batlle Antoni Vinyes va deixar en testament la voluntat de convertir l'oratori en capella després del guarir-se de l'epidèmia de pesta del 1410 a Barcelona.

L'any 1429 es va finalitzar la nova capella en estil romànic i l'any 1443 s'hi va afegir un campanar d'espadanya.
Al segle XVIII es trobava en estat ruïnós i la capella va ser enderrocada i construïda de nou per iniciativa popular. Les obres van durar entre 1780 i 1805.

L'arquitecte Josep M. Pericas va dictaminar greus deficiències en l'edifici i va proposar una nova reconstrucció. L'obra es va dur a terme entre 1923 i 1924. Durant la Guerra Civil Espanyola el temple es va utilitzar com a corral de bestiar i es va destruir la imatge de la Mare de Déu, els retaules i la decoració. Després de la guerra es va restaurar l'edifici, finalitzant el campanar projectat per Pericas.

Etimologia

Localment s'anomena Rocapervera per deformació popular. Existeixen dues versions versemblants per explicar l'origen del nom Rocaprevera. El campanar del segle XV tenia la inscripció "Oratori fet en MCCLXXXIV a cost de mossèn March de Roca prevera". D'aquesta forma el nom es referiria al prevere Roca. Segons una altra interpretació, el nom prové de la roca on creixia l'arbre pebrer (Schinus molle), significant «roca pebrera».

Arquitectura

És un temple de planta de creu amb capçalera semicircular i campanar adossat, de planta quadrada al primer nivell i circular al segon, amb obertures de mig punt. A la base de l'absis hi ha un recobriment de carreus de pedra ben tallats i polits, i està coronat per unes filades d'arcades amb vitralls i una sanefa imitant les dents de serra. Té un creuer amb cimbori, a l'exterior quadrat, cobert amb una teulada de ceràmica verda.

93. Orgue de l'Església de Santa Bàrbara, Santa Bàrbara, Montsià.

L’orgue de l’Església de Santa Bàrbara de Santa Bàrbara és d’estètica romàntica francesa i va ser construït per l’orguener valencià Pedro Palop el 1920.

És un orgue molt original ja que la seva façana principal els tubs están pintas simulat de ser metàlics ja que en realitat son tubs cudrats de fusta.

HISTÒRIA: Notes sobre l'orguener reusenc Josep Cases i Soler (1743-1802).

Ningú no dubta de la importància de Reus a l'època moderna; al segle XVIII, esdevé la segona població de Catalunya després de Barcelona. No ens ha d'estranyar, doncs, que al set-cents hi localitzem una família de constructors d'orgues.

En primer lloc, ho devem a la gran multiplicitat d'artesans especialitzats que hi havia, ja que la concentració d'oficis afavoria l'orguener en la construcció de la seva obra; així, per exemple, podia demanar la col·laboració i ajuda d'argenters, estanyers, fusters, serrallers, escultors, dauradors, ferrers, etc.

DOCUMENT en PDF


92. Orgue de l'Església Prioral de Sant Pere Apòstol, Reus, Baix Camp.

L’orgue de l’Església Prioral de Sant Pere Apòstol de Reus té el moble d’estètica neoclàssica i la sonoritat amb una certa influència romàntica francesa.
Va ser construït, el 1960, per Órganos Nuestra Señora de Montserrat de Joan Rogent de Collbató.

91. Orgue de l'Església de Sant Pere Apòstol, Montbrió del Camp, Baix Camp.

L’orgue de l’església de Sant Pere Apòstol de Montbrió del Camp és un orgue d’estil barroc construït el 1792 per l’orguener Josep Folch de Riudecanyes i restaurat el 1992 per l’orguener alemany Gerhard Grenzing.

89. Orgue de l'Església de Sant Pere Apòstol, Cambrils, Baix Camp.

L’orgue de l’Església de Sant Pere Apòstol de Cambrils és d’estil romàntic alemany. Va ser construït per E.F. Walcker & Co el 1920 per a un convent del Nord de l’estat espanyol i instal·lat i adaptat a l’Església de Sant Pere Apòstol de Cambrils entre els anys 1962 i 1964. El 2006, va ser restaurat per A&K Orgues de Vent de Barcelona.
 
Construït per l’empresa alemanya Walcker i adquirit per la parròquia els anys 60 provinent de Bilbao. Té dos teclats manuals i pedaler. Transmissió pneumàtica-tubular. Restauració a carrec d’A i K l’any 2005.
 
Disposició
 
 
Orgue major
 
Principal 8’
Flauto amabile 8’
Viola di Gamba 8’
Oktave 4’
Oktave 2’
Trompeta 8’
 
 
Orgue expressiu:
 
Salicional 8’
Voix Celeste 8’
Liebl Gedeckt 8’
Flauto dolce 4’
Pedaler: (27 notes)
Subbass 16’
 
 
Acoblaments:
 
Bass Coppel
Suboctave II-I (II-I 16')
Superoctave II-I (II-I 4')
I-P
II-I
superoktave Coppel I
Tutti
Tremolo

88. Orgue de l'Església de l'Hospital de Sant Pere, Vilassar de Dalt, Maresme.

Benvinguts a la Fundació Hospital de Sant Pere, residencia asistida situada a la població de Vilassar de Dalt, en una zona agradable i tranquil·la del Maresme.

La nostra atenció s'adreça a la prestació de serveis integrals a la tercera edat, basant-nos en una atenció individualitzada per a cada resident.
La  fundació es  denomina “Fundació  Privada Hospital de Sant Pere” i és una entitat sense ánim  de lucre que té el patrimoni, els  rendimentes i els recursos obtinguts afectats de forma permanent a la realització de les finalitats d`interés general previstes en els estatuts.

La Fundació té vocació de permanencia i té el seu inici en la fundació, per Decret del Bisbat de Barcelona el dia 21 de  juliol de 1728 i essent els seus fundadors Mn. Pere Puig i Batlle i el Comú de Vilassar, de l`HOSPITAL DE SANT PERE. Després dúns anys d´inactivitat i ocorreguda la mort de Mn. Pere Puig, l`Hospital de Vilassar fou novament fundat el dia 26 de maig de 1772, segons concòrdia entre el Rector i el Comú de Vilasar,d`una part, i les hereves de Mn. Pere Puig d´altre.

Essent actualment  una Fundació Privada subjecta a la legislació de la Generalitat de Catalunya, i té una durada indefinida. Amb la finalitat de normativitzar I'ordre i el bon govern dins les instal-lacions de la Fundació, I'any 1992 es va aprovar el reglament de règim interior de la Residencia Geriàtrica Hospital de Sant Pere.

87. Orgue de l'Església de Sant Miquèu, Vielha e Mijaran, Vall d'Aran.

L’Església de Sant Miquèu a Vielha (Vall d'Aran) és una església construïda en diferents fases entre els segles XII i XIII. Està dedicada a sant Miquel. La seva construcció original és de transició del romànic al gòtic. Antigament estava edificada junt a l'antic castell medieval del que ja no en queda cap resta. És per aquest motiu que la torre del campanar té un aspecte fortificat. Té una única nau, amb capelles laterals, que respon a diverses etapes constructives. Els tres trams més propers a la façana oest són del segle XII. Estan coberts amb volta de canó reforçada per arcs torals. El tram previ al presbiteri correspon al segle XV i el creuer i la capçalera van ser construïts l'any 1730

Portal

L'actual porta d'accés al temple data de finals del segle XIII o principis del XIV. Va ser afegida al temple romànic existent. Recorda molt a la de la veïna de Sant Esteve de Betrén, si bé està molt més deteriorada. En ella es combinen les línies apuntades de l'incipient estil gòtic amb la temàtica i simbologia romàniques. Està formada per cinc arquivoltes apuntades en gradació. En elles hi ha esculpides 59 figures, referents a la Resurrecció les imatges inferiors i la Vida Eterna, les superiors. Podem veure a àngels, sants, músics i als apòstols gaudint de la Glòria, mentre que en les figures més properes als capitells observem a diversos personatges sortint dels seus sepulcres.

Les arquivoltes es recolzen cinc parells de columnes amb els capitells esculpits. Els del costat dret tenen dibuixats motius vegetals, mentre que en els del costat esquerre s'han representat algunes figures humanes. En el timpà representa el sant patró de l'església: l'arcàngel Miquel i dues imatges d'en Crist: en el costat esquerre apareix flagel·lat i envoltat de soldats i en el costat esquerre cura un malalt.

La portalada està protegida per un atri que forma el primer pis de la torre de campanar, tal com succeeix en l'església de Sant Martin de Gausac. En el mur dret del pòrtic hi ha un altre paral·lelisme entre les dues esglésies. Es tracta de la figura d'un Crist Crucificat encastada en el mur. Es creu que formava part del timpà de l'antiga portalada romànica. El grau d'erosió és molt gran i no permet veure res més que la seva silueta.
L'orgue va ser construït l'any 1778 pels germans Josep i Llorenç Vicens de Sant Feliu de Guíxols.

El campanar

De l'exterior el que més ens crida l'atenció és la torre campanar. El rei Ferran el Catòlic va manar la seva construcció l'any 1506. Desenvolupava funcions de campanar, però en estar dins del recinte fortificat del castell també va ser dissenyada com a torre de defensa i torre d'homenatge. Té una planta quadrada, que es converteix en octogonal en superar l'alçada del temple. En els dos darrers pisos hi ha les finestres. Originàriament es van construir dues finestres geminades de mig punt a cada costat del pis més elevat. Aquestes es van mutilar i modificar en segles posteriors per fer-hi encabir noves campanes. En el pis inferior a aquest hi ha una única finestra d'arc apuntat en cada mur de la torre. El setembre de 2013 un llamp va afectar el campanar i es tem per si s'haurà d'enderrocar

Interior

A l'interior del temple hi ha una pica baptismal de finals de segle XII o principis del XIII esculpida en marbre. El peu i la base són moderns. Està esculpida amb motius vegetals i geomètrics d'influència mossàrab.

També destaca la imatge del Crist de Mijaran, del segle XII situat a la capella segona a la dreta. És una peça religiosa i artística de les més preuades de la Vall d'Aran. Pertanyia a la veïna església de Santa Maria de Mijaran. Fou traslladat en 1936 després que fou destruït el temple durant la Guerra Civil Espanyola. Formava part d'un conjunt escultòric d'un Davallament, similar als que hi ha a la Vall de Boí. Per les seves característiques es creu que també va ser obra del Mestre d'Erill. Només ens ha arribat una part d'aquesta magnífica talla policromada del segle XII. Es creu que arribava a fer més de dos metres d'alçada. Són molt interessants les traces dels cabells i la barba, amb trenes tallades en ziga-zaga i cargols. Les altres figures, segurament, deurien desaparèixer l'any 1472, ja que l'església va ser saquejada durant una invasió francesa a la Vall.

En els arcs de les capelles laterals també podem observar pintures murals del segle XIV, que narren diverses escenes de la vida de Jesús.

El retaule gòtic de l'altar major data del segle XV. Representa escenes de la vida de la Verge Maria i de Sant Miquel. El quadre central i els tres de l'angle superior esquerre són de Sant Miquel. Les figures que l'acompanyen al centre són els apòstols Sant Pere i Sant Pau. L'autor és anònim "Mestre de Vielha", sembla ser deixeble de Pere Garcia de Benavarri, que treballà a Barcelona, Lleida i Osca.

L'orgue va ser construït l'any 1778 pels germans Josep i Llorenç Vicens de Sant Feliu de Guíxols. L'orguener Rouede va traslladar i ampliar-lo el 1858.

86. Orgue de l'Església parroquial de Sant Joan Baptista, Vilassar de Mar, Maresme.

L'església de Sant Joan de Vilassar va ser iniciada el 1727, quan el veïnat encara depenia de Vilassar de Dalt i comptava amb prou feines amb tres-cents habitants. Va ser consagrada el 1745 i el 1779 va ser segregada de la parròquia de Sant Genís. D'aquell primer temple només en resta la portalada barroca i el campanar octogonal. La resta de l'edifici és obra del 1946.
El portal, típica mostra del barroc popular àmpliament estès durant el segle XVIII, presenta ornaments amb motiu pescador, com un relleu on figura Jesús caminant sobre les aigües, amb una barca amb sant Pere i altres personatges. La torre campanar respon igualment a una estructura corrent a l'època, tot i que poc freqüent al Maresme, amb un primer nivell de planta quadrada que esdevé octogonal als pisos superiors.
Església de Sant Joan (Vilassar de Mar, Catalunya).jpg
Façana del temple.
L'interior del temple és decorat amb pintures de Josep Obiols, Joan Commeleran, Jordi Vila Rufas i, a la cripta, frescos de Leonci Quera.

85. Orgue de l'Església de Sant Domènec de la parròquia de Santa Maria, Puigcerdà, Cerdanya.

El Convent de Sant Domènec de Puigcerdà, a tocar del temple del mateix nom, va ser fundat el 1290 pel frare dominicà Bernat Guillem. Els dominicans havien arribat a la vila un parell d'anys abans, i havien romàs en una casa en préstec, com acostumaven a procedir els ordes mendicants. L'església es va començar cap al 1292, amb el suport de Jaume II. També hi van contribuir Ponç d'Ur i el qui era bisbe d'Urgell, Guillem de Montcada. Guillem Cadell, adinerat de Puigcerdà, va fer un donatiu de 400 sous per poder rebre sepultura al convent, una pràctica habitual a l'època i font important d'ingressos per als mendicants. Sembla que les obres es van enllestir cap al 1310. La seva fundació va rebre, a l'inici, l'oposició del monestir de Cuixà.
Cal tenir en compte que la fundació del convent coincideix amb el període més puixant de Puigcerdà. Amb el pas del temps, tant l'església com el convent van sofrir destruccions i reconstruccions, de manera que actualment l'únic que en roman és l'església, tot i que reformada, i part del claustre, que probablement ja no forma part de l'etapa de la fundació, sinó del 1610. Durant el segle XIV hi visqué el frare Arnau de Pinós, que fou venerat com a beat a la seva tomba en la sala capitular.

La violència del terratrèmol del 1428 també va arribar a Puigcerdà i el convent en va resultar afectat.
A inicis del XIX, quan era en reconstrucció, va quedar malmès durant la Guerra del Francès: se'n va destruir el claustre, gairebé totalment. El 1835 el convent va ser suprimit i es va utilitzar com a caserna militar i, posteriorment, com a escola. El 1868 la Junta Revolucionària de Puigcerdà n'enderroca el campanar. L'any 1936 s'incendia. Com que l'anterior temple parroquial, Santa Maria de Puigcerdà, queda destruït durant la guerra civil, passa a ser-ho aquesta.
Actualment, després d'una remodelació del 2001, allotja la Biblioteca Comtat de Cerdanya, l'Arxiu Comarcal de la Cerdanya (ACCE), l'Institut d'Estudis Ceretans i el Casal d'Avis Sant Domènec de Puigcerdà.

Arquitectura

El temple segueix el model del temple mendicant de nau única, amb capelles laterals entre els contraforts. Té una sola nau de dimensions tals que donen idea de la importància demogràfica de la vall. Fa 16 metres d'amplada i 34 de llargada.

La capçalera fou substituïda, durant el segle XX, per un arc triomfal de to classicitzant. La coberta fou reformada íntegrament després de l'incendi de 1936, poc encertadament: es van usar unes plaques de ceràmica de motius vegetals i geomètrics, i es van mal modificar les càrregues damunt dels arcs del diafragma.
L'església de Sant Domènec
Actualment, romanen cinc capelles allotjades entre els contraforts, cobertes amb volta de creueria. La primera i la cinquena del costat de l'epístola allotgen l'escala que porta al cor i a l'orgue, l'actual del segle XX, encara plenament operatiu. La segona té una tipologia del segle XIV.

L'interès major de l'exterior és la faça principal, molt modificada. Al segle XX s'hi va traslladar un portal de l'antiga església de Santa Maria, la destruïda durant la guerra civil, de marbre vermell d'Isòvol. De la porta principal, del XV, se'n pot destacar el sòcol, molt desenvolupat, present al llarg de tota la façana, que inclou decoració de motius vegetals.

La major part de les dependències conventuals allotgen avui dia l'Arxiu Històric.
El campanar de Santa Maria

Pintures murals

La tercera capella del costat de l'evangeli conté pintures murals datades entre 1320 i 1340. Són un exemple de la pintura gòtica lineal de tradició francesa, inspirades en una vidriera de la catedral de Carcassona. El tema és la vida de sant Pere i l'Al·legoria de la Creu (Lignum vitae).

Aquestes pintures foren traslladades a Barcelona per ser restaurades i posteriorment es van conservar a l'edifici Fontana d'Or de Girona durant anys. Als vuitanta retornaren a la vila. Un altre fragment roman al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

84. Orgue de l'Església del Col·legi de Santa Teresa de Jesús, Barelona, Barcelonés.

El Col·legi de les Teresianes o Col·legi Santa Teresa-Ganduxer és una escola al carrer de Ganduxer a l'antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles, i actualment al barri de les Tres Torres del districte de Sarrià - Sant Gervasi de Barcelona. L'escola imparteix tots els cursos de l'ensenyament reglat des del segon cicle d'educació infantil fins al batxillerat. Antigament, era una escola només per a noies, però a finals del segle XX va passar a ser mixta. Té un concert amb la Generalitat de Catalunya per a impartir els ensenyaments obligatoris.
L'edifici, obra de l'arquitecte modernista català Antoni Gaudí, fou concebut per Enric d'Ossó per a allotjar un col·legi i el convent de la congregació de religioses teresianes (Companyia de Santa Teresa de Jesús), que ell mateix havia fundat.

Va ser concebut per substituir l'immoble que fins llavors les religioses havien habitat al c/ Sant Elies, 4, del llavors municipi independent de Sant Gervasi de Cassoles. La casa va ser ocupada l'any 1886 i funcionava com a col·legi internat, noviciat i seu provincial en règim de lloguer. Aviat es veié la insuficiència del local i es compraren els terrenys actuals, llavors de fàcil accés per trobar-se prop del ferrocarril de Sarrià a Barcelona, llavors municipi independent i allunyat de Barcelona.

La construcció s'inicià el 1887 sota la direcció de l'arquitecte Joan Baptista Pons i Trabal, però el 1888 Ossó encarregà el projecte a Gaudí, que ja havia adquirit gran renom tant com a arquitecte com a persona devota, raó per la qual Ossó es decantà per ell. Les obres es van perllongar del 1888 al 1889.
Del projecte inicial de Pons i Trabal s'havia realitzat tan sols els fonaments. Gaudí acomplí la voluntat de l'orde de reflectir austeritat en l'edifici, en compliment del vot de pobresa; seguint les indicacions de les religioses, projectà un edifici sobri, realitzat en maó per fora, i amb alguns elements de maó per dins. Utilitzant l'argument que el maó no era car, i que no hi havia gran diferència de costos a col·locar les peces d'una manera o d'altra, fou creant elements decoratius on li fou possible, tant a l'exterior com a l'interior. També incorporà a la façana reixes de ferro forjat, un dels seus materials favorits, i la coronà amb un conjunt de merlets que suggereixen un castell, possible al·lusió a l'obra de santa Teresa El castell interior.

Als angles de la façana, figuren uns pinacles de maó amb una columna helicoïdal culminada amb la creu de quatre braços, típica de les obres de Gaudí, i amb uns escuts de ceràmica amb diversos símbols definitoris de l'orde teresià: el mont Carmel coronat per la creu, el cor de la Verge coronat per espines i el de santa Teresa travessat per una fletxa.
A l'interior, existeix un passadís que és famós per la successió d'arcs parabòlics que conté. Aquests arcs de línies elegants no són merament decoratius, sinó que tenen la funció de sostenir el sostre i la planta superior. Gaudí utilitzà l'arc en paràbola com a element constructiu idoni, capaç de sostenir pesos elevats mitjançant perfils poc grossos.

El 1908, Gaudí projectà una capella que no arribà a realitzar per desacords amb la superiora del convent; l'actual, d'estil neogòtic, és obra de Gabriel Borrell i Cardona.

83. Orgue de la Capella de Mare de Déu del Claustre, Catedral de Solsona, Solsonès.

A dreta del transsepte trobem la Capella del Claustre on es venera l’escultura en pedra de la Mare de Déu del Claustre , que es cataloga segons autors com plenament romànica del segle XI o de transició entre el romànic i el gòtic, està considerada com un dels exemplars més singulars d’aquest tipus d’icones a Catalunya.

Maria se’ns presenta amb corona i amb un ric vestuari amb plecs i volums que podrien confirmar una autoria més tardana, en una posició gairebé frontal, asseguda al tron damunt d’un coixí, amb els cabells recollits, de forma singular en aquest tipus de imatges, en unes llargues trenes que li baixen per les espatlles. Amb la ma dreta aguanta el ceptre i té a la falda esquerra a Jesús assegut, a qui mira de forma hieràtica. El Nen es representa descalç, ricament vestit a l’igual que la Mare, i situat en una posició obliqua respecte a la Mare, beneint als fidels amb la ma dreta. La Mare de Déu aixafa amb els peus calçats dos animals monstres que simbolitzen el mal.

La tradició ens parla que fou trobada a l’entorn del segle XIII al pou del claustre, on havia estat amagada per salvar-la d’algun perill d’ agressió anterior. Un dels monjos de la comunitat, Berenguer de Font la situà en una petita capella dins del mateix claustre.
El 1419 ja tenia capella pròpia, sufragada pel mercader Pere Cirera. El dia de Nadal de l’any 1606 el primer bisbe de Solsona, Lluís Sanç de Còdol, va beneir una segona capella, d’estil gòtic, que és la situada actualment sota l’orgue. La tercera i actual és de l’any 1727 i fa les funcions de creuer de l’església. El retaule de la mateixa època fou destruït en un incendi en el decurs de la guerra del francès, l’any 1810. Finalment la capella es refeta totalment seguint les influències barroques. L’any 1902 es construí el nou cambril obra de August Font, constructor del cimbori de la Catedral de Barcelona. L’any 1928, l’arquitecte i president de la Mancomunitat de Catalunya, Puig i Cadafalch, va dissenyar el baldaquí i el tron actual de la imatge.

Després de la guerra civil es va procedir a una acurada restauració a càrrec de l’arquitecte Francesc Folguera, el decorador Evarist Móra, l’escultor F. Juventeny, l’altar de Puig Boada i part dels frescos, reconstruïts o dissenyats per Miquel Farré i Josep Obiols, i Jaume Padrós, encarregat del trasllat del mosaics i l’ornamentació.
L’any 1653, l’Ajuntament va nomenar a la Mare de Déu del Claustre com a patrona del municipi, com a agraïment per haver deslliurat a la ciutat de la pesta.

82. Orgue de la Catedral de Santa Maria, Solsona, Solsonès.

La catedral de Santa Maria de Solsona és un complex d'edificis que daten des del final del segle XII fins al XVIII, d'estils romànic, gòtic i barroc, situat a la capital del Solsonès. Està declarada bé cultural d'interès nacional.

Descripció

L'edifici actual, gòtic, d'una nau coberta amb volta de creueria i capelles laterals entre els contraforts, fou construït als segles XIII-XIV, al lloc d'una església romànica del segle XII, de la qual n'han pervingut els absis semicirculars amb decoració llombarda, dues figures a la porta d'accés, un finestral, el Pantocràtor (avui al Museu), el campanar, una portalada d'accés al Claustre i una nau transversal amb volta de canó apuntada, visible encara des de l'estança de manxes de l'orgue de la Catedral. Fou construït en dues fases, a la primera es va fer l'església de tres naus, la nau central més alta que les laterals, amb finestrals que hi donaven llum. La nau lateral esquerra corresponia a la portada d'accés. Té tres absis rodons, decorats interiorment amb arcuacions. A la segona fase es construí el campanar, sobre la nau lateral dreta i l'atri d'accés als claustres, a les que s'havia de pujar per una escala de nou o deu graons per a salvar el desnivell de més d'1,75 m. Té tres plantes, acusades a l'exterior per una cornisa en les que alternen, per planta i per cara, un finestral d'un sol arc amb un de geminat, tots amb capitells esculpits. L'escala del campanar, de 25,92 m, és de pedres i està practicada a un pas de carreus amb volta de canó ascendent. Va pujant des de sobre de la nau lateral dreta pel costat de la caixa, que només s'interromp per una cúpula, rebaixada i sostinguda sobre trompes, al nivell de la segona planta. Al segle XVI el campanar s'allargà fins a l'alçada total de 35,12 m i se cegaren els finestrals.
Les obres de la catedral gòtica, superposada a l'església romànica, ja s'havien començat el 1299 per la part exterior del temple romànic, a ponent. El 1330 s'enderrocà el mur que tancava el temple romànic per a prosseguir la nau gòtica, continuant-la, per un cantó, fins a la portada i per l'altre, fins al campanar. Esdevingut seu catedralícia el 1593, l'edifici fou acabat als segles XVII-XVIII. És una nau alta i espaiosa, despullada de tot ornament. Els capitells acusen les dues èpoques, els primers, petits i típicament gòtics, són decorats amb els escuts heràldics dels principals promotors de l'obra. Els de la segona època són molt grans i estan decorats amb elements vegetals estilitzats. El rosetó romànic fou traslladat al mur que tancava la nau gòtica. El 1623 el mestre de cases barceloní Claudi Casals s'encarregava de fer l'absis, encara en estil gòtic, darrere el qual restaren els tres absis romànics, amb funció de sagristia. Casals va perllongar també la nau per ponent, amb un tram més baix cobert amb volta de canó, i una nova façana sobre la qual s'afegí el 1768 la portada barroca.

Creuer


A banda i banda del presbiteri, a manera de creuer, foren edificades, a l'esquerra, la capella de la Parròquia (1668-73), ampliada després (1746-72) amb la capella de la Mercè, presidida per un bell retaule barroc de la Mercè, i a la dreta, la capella de la Mare de Déu del Claustre (1727), ampliada posteriorment amb el cambril, obra de l'arquitecte August Font (1902-1910). La Marededéu, patrona de la ciutat, és una imatge romànica, del segle XII, de pedra ennegrida pel temps, obrada per l'escultor tolosà Gilabert. El claustre, que era romànic, d'influència tolosana, fou completament alterat al segle XVIII: hom en rebaixà el nivell del sòl, en tapià la porta d'accés (un bell exemplar de l'escola de Lleida, amb decoració geomètrica, que fou descobert de nou el 1949-51), i en substituí els arcs i pilars de la galeria baixa per uns de neoclàssics. Amb tot, encara conserva la volta romànica i la galeria alta, d'estil tardogòtic. Al mur de migdia de l'església hi ha el portal de Sant Agustí, protegit amb un cancell barroc (1780). Es construí per a substituir la gran portada romànica del temple. Presenta un magnífic timpà en relleu representant l'èxtasi de Sant Agustí, titular de l'antiga Canònica de Solsona. Està fet de pedra i sense policromar. Al seu costat es construí el baptisteri, enderrocat durant la guerra de 1936.
Columna historada: columna i capitell que integren la mateixa unitat. La columna és decorada per dues estàtues, una masculina i una femenina. La figura femenina vesteix túnica i mantell que li cobreix el cap i que es cenyeix amb la mà dreta damunt el pit i amb l'esquerra sota la cintura. La figura masculina vesteix túnica i mantell i amb la mà dreta es sosté la barba i amb el colze es recolza sobre la mà esquerra, en la que sembla porta alguna cosa, potser unes claus. El capitell té tres ordres de fulles d'acant. L'estil d'aquesta peça és el de Tolosa del segle XII i l'obra fou realitzada per una artista del taller de Gilabert. Les mides de la columna són 117 cm i el capitell de 28 cm.

Sarcòfag de Ponç II de Vilaró: sarcòfag format per la caixa i la tapa. A la tapa hi ha la figura jacent de Ponç II de Vilaró, vestit de bisbe, amb túnica fins als peus, el roquet al damunt i per sobre les espatlles, sostenint amb la mà dreta el bàcul. Porta posada la mitra i el cap reposa sobre un coixí amb decoracions geomètriques imitant puntes. Als peus té dos petits animals en forma de serp. Rematant la tapa hi ha un voladís, per damunt de la caixa, decorat amb dos castells a cada banda, cada un amb dues torres emmerletades flanquejat la portada del castell que flanquegen part de la lauda escrita al sarcòfag. La caixa, dividida en dues parts té a la part superior la continuació e la lauda i a la inferior cinc castells, iguals als anteriors, emmarcat dins un rectangle. A la banda dreta de la nau central hi ha l'orgue, realitzat per Caitetà Vilardebò l'any 1852.

Notícies històriques

La catedral de Solsona s'aixeca sobre l'antiga església del monestir canonical de Santa Maria, que fou consagrada el 1163 i que havia estat precedida per dos temples anteriors, un esmentat al segle X i l'altre consagrat el 1070. L'església actual fou començada a construir vers el 1280 pel paborde Ponç de Vilaró. Iniciada per ponent, el 1330 s'enderrocà el mur de tancament de la basílica romànica per a prosseguir la construcció de la nau, però l'obra quedà inacabada. El 1593 el papa Climent VIII creà un nou bisbat a Solsona, a instàncies del rei Felip II de Castella, per tal d'evitar la penetració ideològica dels hugonots per la frontera francesa. El 1623 es reprengueren les obres de l'església: el capítol contractà el mestre de cases barceloní Claudi Casals que féu l'absis (el 1627 es consagrava l'altar major) i la façana de ponent. L'església fou ampliada posteriorment. El claustre romànic, que fou bastit a instàncies del prepòsit Bernat de Palma pel mestre tolosà Gilabert, fou totalment alterat al segle XVIII.

La columna procedeix originàriament dels Claustres, probablement del finestral geminat del qual encara en queden restes al damunt de la porta actual d'accés als claustres. En destruir els claustres romànics vers el 1620, per tal de posar-los al mateix nivell de la Catedral, tota l'escultura fou considerada desferra i les pedres serviren per a omplir forats i vanos. El canonge Lluc s'emportà peces a la seva propietat, als camps on avui hi ha el Seminari diocesà i les aprofitaren per a construir les parets de contenció de terres. Aquí és on va ser trobada aquesta columna. Va ser exposada a l'Exposició Universal de Barcelona de 1929. Entre el 1997 i el 1998 fou executada la primera fase del Pla Director que incloïa la restauració de les façanes.

A la dreta del temple hi ha la capella del Claustre, on es venera la imatge de la Marededéu del Claustre, patrona de la ciutat. És una talla de pedra de finals del segle XII, considerada una de les escultures més importants del romànic català. Fou feta pel mestre Gilabert de Tolosa, un dels més importants de l'època. La imatge mesura 105 cm. d'alçada. Està asseguda en un tron, amb l'Infant a la falda, i sota els peus estan representats dos monstres. La imatge és de pedra i els anys l'han ennegrit. Al segle XIII, amb l'arribada dels albigesos, tement per la integritat de la imatge, la van amagar dins el pou del claustre que estaven acabant de construir. Hi ha una llegenda del nen caigut al pou que va ser salvat per la Mare de Déu que sembla tenir fonament històric.
Durant la guerra civil del 1936, les imatges religioses tornaren a perillar, i en aquesta ocasió va ser amagada a la caixa d'escala del campanar pels campaners Porredon i Augé, i més tard la volgueren evacuar a França, però quedà amagada en el garatge del palau episcopal de Vic. Acabada la guerra la imatge va haver de ser restaurada, car la figura de l'Infant havia sofert algunes destrosses; la restauració la féu Enric Monjo i Garriga.

Avui la festa en honor a la Patrona, "la festa del Claustre" (Festa Major de la ciutat, 7,8,9 de setembre) presenta un dels esquemes tradicionals més antics i, alhora, valuosos del Principat, destacant, per damunt de tot, el seu extraordinari patrimoni folklòric; aquest està regit per un estricte protocol firmat per les tres entitats gestores de la festa (la confraria del Claustre, l'agrupació de geganters de la ciutat de Solsona i l'ajuntament de la ciutat) que pretén protegir i marcar les pautes de la festa.

81. Orgue del Monestir de Sant Llorenç de Morunys, Solsonès.

El monestir de Sant Llorenç de Morunys, monestir benedictí, és l'església parroquial de la població de Sant Llorenç de Morunys en la comarca del Solsonès declarada bé cultural d'interès nacional.

Descripció

L'església és de planta basilical, de tres naus separades per pilars cruciformes, i cobertes amb volta de canó sobre arcs torals la central, i amb voltes d'aresta les laterals, més baixes. El seu aspecte actual és fruit de la restauració, no gaire reeixida, feta als anys 1960-63, i que suprimí la decoració barroca de guix. Al creuer s'aixeca un cimbori romànic, de planta octogonal sobre petxines, decorat interiorment amb pintures barroques. Dels tres absis originals, el de la dreta fou suprimit al segle XVIII per a fer-hi la capella de la Mare de Déu dels Colls, mentre que els altres dos es troben embeguts en una construcció veïna. L'absis major, amb decoració llombarda a l'exterior, queda mig amagat entre les construccions de les cases de la vila. És de planta semicircular i presenta tres finestres d'arc de mig punt dovellades i les típiques bandes llombardes i arcuacions cegues.

Conserva, en molt mal estat, unes pintures del segle XIII. Sota el paviment s'han trobat restes de l'antiga cripta, que es veu a l'exterior amb tres finestres baixes. El campanar és de planta quadrada (6,38 m) i 27 m d'alçada i uns murs de 60 cm de gruix. Consta de 108 esglaons que porten al recinte de les campanes il·luminades per finestres d'arcs de mig punt. Una finestra tapiada porta la data de 1570, quan el campanar fou aixecat pel mestre Robert als peus de l'església, fora del recinte murallat. L'any 1569 s'encarregà la nova campana grossa, anomenada dels Colls. L'any 1596 s'arreglava encara la teulada del campanar i la façana nord.




El portal d'entrada s'obre al mur de tramuntana i correspon a la porta que donava al cementiri de Sant Llorenç que al segle XVI ja fou traslladat fora els murs de la muralla de la vila. És un elegant exemplar, format per un arc de mig punt dovellat i rematat per una cornisa. L'acompanyen, en la degradació lleugera de la porta dues arquivoltes molt fines sostingudes per fines columnes i una cornisa que ressegueix els capitells formant una imposta. Sobre la porta fou oberta posteriorment una petita fornícula on es col·locà la imatge de Sant Llorenç

L'element més notable del conjunt és, però, el retaule barroc de la Mare de Déu dels Colls, obra de l'escultor Josep Pujol (1773-84). El retaule, que cobreix tot l'àmbit de la capella, és profusament decorat. La imatge de la Verge bruna (una còpia que pràcticament només conserva el cap de l'original, destruïda el 1938) i la de Sant Llorenç centren la composició, carregada d'imatges i de representacions d'una gran riquesa iconogràfica. Hom l'ha considerat una de les obres més paradigmàtiques de l'art barroc català, encara que cronològicament se situï en un període tardà, en què predominava ja el neoclàssic. L'església conserva també un retaule gòtic de l'Esperit Sant, obra de Lluís Borrassà, i l'altar major, barroc, obra de Joan Francesc Morató, de l'any 1713, parcialment destruït durant la Guerra Civil.

Història

L'antic monestir de Sant Llorenç de Morunys fou fundat per una petita comunitat de monjos documentada ja a principis del segle X. Afavorit per diverses donacions dels comtes d'Urgell en el darrer terç d'aquell segle, el 1019 fou unit pel bisbe Ermengol i la comtessa Ermessenda al cenobi de Sant Serni de Tavèrnoles, perquè hi introduís la regla benedictina. Des d'aleshores continuà com a priorat dependent de Tavèrnoles, tot i que el 1078, quan es trobava en plena decadència, fou unit al monestir de Tresponts i, l'any següent, juntament amb Tresponts, al de Ripoll. Tanmateix, el 1084 Tavèrnoles reeixí a recuperar el priorat, que conservà fins a la seva extinció.


El 1297 el vescomte de Cardona, Ramon Folc, amb l'aprovació del prior de Morunys i de l'abat de Tavèrnoles, féu edificar i fortificar a redós del monestir una vila franca, que aviat adquirí prosperitat gràcies a la fabricació de draps de llana, dits "piteus". Al llarg de tot el segle XVI es feren obres de millora al monestir, fins que el 1592 fou secularitzat. L'església, que ja era parròquia del poble, restà com a col·legiata. De les antigues edificacions monàstiques, conserva, a més de l'església romànica, aixecada a la primera meitat del segle XI, el claustre i la casa del priorat, d'època posterior.

Entre els anys 1994 i 1997 es dugueren a terme obres de restauració que afectaren el claustre i el campanar.



L'ORGUE


L'Orgue de l'església és renaixentista, amb modificacions barroques. Fou reformat, per Onorat Grinda, també l'any 1830-1833 i a la Guerra Civil quedà molt malmès.


REGISTRES


ORGUE MAJOR (C1-F5)

  • Flautat 8’
  • Bordó 8’
  • Flauta 8’
  • Octava 4’
  • Nasard 12ª
  • Quinzena ple de 2 fileres
  • Nasard 15ª
  • Nasard 17ª
  • Simbalet de 2 fileres
  • Ple major de 3 fileres
  • Corneta de 5 fileres (a parr de C3)
  • Trompeta Real Clarins i baixons 4’- 8’
  • Clarins 4’- 16’


CADIRETA (C1-F5)

  • Flautat de fusta 8’
  • Cara de 7 (4’)
  • Nasard 12ª
  • Quinzena ple 2’
  • Nasard 17ª
  • Ple major de 3 fileres
  • Símbala ple de 3 fileres
  • Corneta de 5 fileres (a partir de C3 Cromorn


ECOS (F2-F5)

  • Bordó 8’
  • Flauta de 7 (4’)
  • Veu Humana


PEDAL (C1-C2)

  • Contres 16’
  • Contres 8’
  • Contres 4’
  • Trompeta 8’



80. Orgue de l'Església Parroquial de Santa Coloma de Farners, Selva.

L'església parroquial de Santa Coloma de Santa Coloma de Farners és un monument del municipi de Santa Coloma de Farners (Selva) protegit com a bé cultural d'interès local.

Arquitectura

L'església actual és fruit de les obres d'ampliació de l'any 1832. Amb planta de creu llatina (de 37 metres de llarg per 21 d'ample), l'edifici consta d'una nau central, més aixecada que les laterals, dues naus laterals, un creuer i presbiteri (construïts entre 1805 i 1832), d'estil neoclàssic, dues capelles absidials i una capella lateral adossada, que és la Capella dels Dolors afegida el 1750. La cúpula té 21 metres d'alçària i centra el creuer unit a través de quatre petxines. Els arcs i les columnes són d'estil renaixentista. L'altar central, amb una ara de marbre i el retaule dissenyat per l'arquitecte Joaquim Iglesias d'Abadal, es diferencia dels dos altars laterals i la pila baptismal, els quals donen pas a la sagristia.
El campanar
La façana principal té forma basilical amb quatre finestres sobre la rosassa central. Per accedir a l'entrada cal pujar per una doble escalinata de granit, de mitjans s.XIX i refeta el 1940, sota la qual hi ha una font. La porta és senzilla, amb un timpà sense decorar d'arc de mig punt del qual en sobresurt una branca vertical acabada en creu florada.

A l'interior de l'església, el primer cos de l'entrada està separat de la resta per una vidriera, té una volta aplanada i per damunt seu s'aixeca el cor, també amb volta, en el qual s'hi conserva l'orgue adquirit el 1910. La nau central està formada per tres cossos amb volta de creuer, separats per arcs ogivals. Les claus de volta presenten diverses figures. Aquesta nau se separa de les laterals mitjançant arcs de mig punt i arcs ogivals i totes les capelletes de les naus laterals disposen d'una petita rosassa vidriada que il·lumina el temple, així com el gran finestral rectangular vidriat amb la Verge de Farners, de 1946, que està a l'altura de la segona capella de la dreta, a la nau central. Aquesta capella és la segona i acull un grup escultòric de l'artista local Josep Martí Sabé. La tercera capella té una cúpula octogonal enguixada i suportada per petxines, datada de 1706, era l'antiga capella de Sant Pius Màrtir. Continuant el recorregut, la quarta capella té la porta per accedir al campanar, una torre quadrada adossada a l'església, de 6,7 metres d'ample per 36 d'alçada i construït amb carreus de granit local molt ben tallats.

Al costat esquerre de l'edifici, al llarg de la nau lateral, també s'hi disposen quatre capelles: la primera, al costat de la porta, té una clau de volta amb l'escut d'armes dels Farners i hi ha inscrita la data del 1592, estava dedicada al Sant Esperit. La segona, té dues imatges de Sants esculpides per Martí i Sabé i una altra de Sant Josep. Entre la tercera i la quarta capella hi ha la inscripció de 1752, data en què es construí la capella de Sant Antoni Abad; i finalment la quarta de l'esquerra comunica amb l'església dels Dolors, totalment restaurada l'any 1982 amb altar, ambó, sagrari i seients, segons el disseny de Genís Baltrons.
La nau principal
Des de l'exterior, es veu el conjunt amb molts teulats a diferents vessants i alçades, l'absis queda tapat per altres construccions i pel costat de la plaça, les Mesures prenen protagonisme. El campanar, d'estil gòtic i format per grans carreus de pedra granítics, sobresurt i es contempla des de diversos punts de la ciutat. Té base quadrada i una alçada de 36 metres. Les cares de l'est i oest tenen quatre finestres mentre que les del nord i sud en tenen tres. Al primer pis hi han les tres campanes "religioses" i al segon, les dues "civils" que toquen els quarts i les hores. El rellotge és de l'any 1908.
Rodejant l'església s'aprecia la diferència de materials usats en els murs, algunes parets arrebossades i d'altres amb la pedra vista.

Història

L'any 942 les tropes hongareses van destruir l'església romànica i se'n construí una de nova consagrada l'any 950 pel bisbe de Girona. Al llarg del segle XIII l'església depenia del monestir de Sant Pere Cercada fins a l'any 1836, tot i que a partir del s. XV l'ajuntament comprà el dret de nomenar rector. Entre finals del s. XIV i principis del XV l'església s'amplià amb estil gòtic primitiu. El creixement demogràfic exigia una església més gran i el 1788 s'amplià el temple per la banda de l'absis gràcies a la donació que va fer el duc d'Hixar de l'antic Hospital de darrere l'església. El 1832 s'aprofità la inauguració d'una nova ampliació per treure el cementiri del costat de l'església. Des de llavors, l'edifici, amb algunes modificacions, és tal com el veiem avui. Del temple romànic que fou als seus inicis, passà a ser d'estil gòtic rural i posteriorment s'ha vist afectada i renovada en diverses ocasions, fins als nostres dies.
Lòrgue
Algunes de les reformes documentades al llarg dels anys són: El 1805 es col·locà la primera pedra, però el 1809 les obres s'aturaren per la guerra de francès. El 1832 es va beneir la mitja església nova, sense el cementiri adossat. El 1857 s'arranjà l'altar de Sant Miquel. Entre el 1876 i 1880 s'adobaren les escales i es van comprar dues campanes noves. El 1881, es va col·locar una imatge de Santa Florentina a la capella de la Concepció, obra de l'escultor Tomàs Picas. I els anys 1882,1883 l'altar Major fou restaurat per l'escultor Salvador Mutra i el pintor Ramon Jordà. Finalment es reformà, el 1885, l'altar de Sant Isidre pel daurador i pintor Joaquim Murtra. Al cap de deu anys, el 1895, el pintor Antoni Ribó restaurava la imatge de Santa Coloma i pintava el cambril.

79. Orgue del Covent de Sant Agustí, Cervera, Segarra.

El Convent de Sant Agustí, Cervera,  fou fundat el 1362 i dotat econòmicament pel seu promotor, el mercader Ramon Serra. Estava situat al carrer Major de Cervera, en un lloc actualment molt cèntric però relativament despoblat en aquella època. El 1473 es va celebrar un capítol provincial en aquest establiment.



Va mantenir-se fins l’exclaustració de 1935, l’església fou enderrocada a finals del segle XIX a causa del mal estat de conservació que presentava, al seu lloc es va aixecar un edifici nou, neogòtic.




L'ORGUE


Aquest orgue fou construït per l'orguener italià Frencesco Teppati l'any 1895. Aquest orgue es va poder salvar durant la guerra civil espanyola.

Per sort l'Orgue es va poder salvar. Imatge que ho testifica.

REGISTRES


ORGUE MAJOR (C1-G5)
  • Bajoncillo-Clarín 8’-4’
  • Trompeta Bajos 8’
  • Octava 4’
  • Violón 16’
  • Salicional 8’
  • Flauta Armónica 8’ 

RECITATIU (C1-G5)
  • Bordón 8’
  • Gamba 8’
  • Undamaris Apeninos (flauta 4’)
  • Violines (2’) Fagot-oboe

PEDAL (C1-C3)
  • Sense registres propis

ACOBLAMENTS i EFECTES
  • Trèmol
  • I/pedal
  • II/pedal
  • I/II
  • Exclusió llengüeteria
  • Palanca d’expressió

ENLLAÇOS EXTERNS



78. Orgue de l'Església Santa Maria, Barberà del Vallès, Vallès Occidental.

Orgue Major

Violón 16′
 Flautado 8′
 Flauta cónica 8′
 Octava 4′
 Flauta de noche 4′
 Sesquialtera 2 2/3′
 Quincena 2′
 Lleno de 3-4 hil. 1 1/3′
 Trompeta Real 8′

Cadireta Interior

Tapadillo 8′
 Flauta de harpa 8′
 Unda maris 8′
 Octava 4′
 Flauta chimenea 4′
 Flageolet 2′
 Decisetena 1 1/3′
 Ventidocena 1′
 Cimbala de 3 hil. 1/2′
 Cromorne 8′
 Tremulant

Pedal

Subbajo 16′
 Flautado 8′
 Corno de Gamuza 8′
 Bajos 4′
 Lleno de 3 hil. 2 2/3′
 Fagot 16′
(II-I, II-P, I-P)

Datos técnicos:
Spiel- und Registertraktur rein mechanisch, Schleifladen Spieltisch angebaut.
Caja: Massivholz- Eichengehäuse
 Planificación: Andreas Heinzle
Armonización: Hans Späth
Realizado en 2004 por : Späth Orgelbau-Team, Rapperswil

77. Orgue de la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor, Barcelona, Barcelonès.

L’orgue de la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor està situat en el cor de l’església, damunt mateix de la porta principal. La consola ocupa la posició central i està orientada a l’altar major. Darrere d’ella hi ha una façana flanquejada per dues torres, tot de fusta pintada, a l’interior de la qual hi ha disposats 29 tubs. La corona l’escut quadribarrat de la Basílica, el mateix que el de la casa reial. La maquinària de l’orgue pròpiament dita està ubicada sota l’arcada gòtica central del cor. Aquesta és una solució insòlita i força original, que permet que tot l’orgue treballi sota la modalitat organística anomenada «expressió».

La Basílica ja tenia orgue el segle XV. La primera notícia és del 1497. Per tant, podem suposar que, anteriorment, s’havia plantat el primer orgue de l’església en una data que ens defuig, però que potser caldria situar a la primera meitat d’aquell segle. En efecte, la construcció de l’església durà uns cent anys (1342 – ca. 1450). El segon orgue de la Basílica és del segle XVII (1632) i, posteriorment, l’any 1793 fou construït un tercer orgue, obra de Josep Pujol.
Els tres primers orgues estaven situats a l’altar de Sant Frederic.
Dins l’entorn organístic de Barcelona, l’orgue de Sant Just és un dels pocs instruments que van sobreviure a la guerra civil (que va devastar més d’un 90% dels orgues a Catalunya) i per tant mereix una atenció especial com a llegat dels orgues que han arribat als nostres dies.

Aquest instrument és el darrer esglaó d’una llarguíssima tradició d’orgues a la Basílica dels màrtirs Just i Pastor, que arrenca de 1495, a l’entorn del qual va produir-se una gran activitat cultural, musical i litúrgica. Gràcies a un estudi històric obra d’en Rafel Alcalà, podem conèixer en bona part aquest periple, i especialment els orígens de l’instrument actual.

L’orgue actual, el quart, fou construït per Miquel Beltran entre els anys 1906 i 1907 a partir de bona part de material preexistent, concretament els tubs. És, per tant, un instrument centenari, que va quedar intacte l’any 1936. Un examen d’aquests tubs ens confirma aquesta dada ja que la seva fesomia es correspon a un estil de construcció anterior al segle XX.

Aquest instrument representa una simbiosi. D’una banda, hi ha l’orgue major que es correspon a l’estil preexistent, el qual, en l’època de la reconstrucció de l’orgue, ja havia entrat en franca decadència. En efecte, l’orgue clàssic, que generalment és de transmissió mecànica, posseeix una estructura fònica distribuïda en les famílies de registres típiques de l’orgue barroc (flautes, mixtures, mutacions i llengüeteria reial).

En canvi, el segon teclat, l’expressiu, és de caire romàntic, un estil més a la moda en l’època de què estem parlant: es tracta d’un cos dins d’una caixa expressiva, format per jocs d’estil mordent (Gamba-Celeste) més una llengüeteria de caire més simfònic (fagot, oboè, veu Humana…).

Per tant, aquest instrument és un híbrid entre l’escola «barroca», en decadència, i l’escola romàntica emergent, segons els gustos musicals de l’època.

La raó més versemblant és l’aprofitament dels tubs dels instruments anteriors (d’estil barroc o clàssic) per fer el cos major, mentre que el cos expressiu és de nova planta. Aquest creuament dóna lloc a solucions ben peculiars, com la doble caixa expressiva de què disposa l’instrument: a part de la caixa del cos expressiu, unes gelosies donen expressió al conjunt de l’instrument. Aquest és un efecte molt valorat en una època on tant la literatura en voga com la funció d’acompanyament es fonamentaven en aquest recurs expressiu.

Per tant, es pot concloure que l’orgue de la Basílica dels sants Just i Pastor és un instrument peculiar i únic per la seva configuració i que l’estat i qualitat dels seus elements interns (salmers, tubs, alimentació d’aire, etc.) justifica una restauració fidel a l’instrument (reconstruït), original d’en Miquel Beltran. Aquesta restauració és obra de l’orguener Joan Carles Castro.

76. Orgue de l'Església de Santa Maria, Olesa de Montserrat, Baix Llobregat.

L'església de Santa Maria d'Olesa és l'església parroquial d'Olesa de Montserrat. Es troba situada al punt més alt del nucli antic de la vila, al mateix lloc on es bastí el Castell d'Olesa del qual en resten pocs vestigis.

Història

Lligada secularment al bisbat de Barcelona, l'església d'Olesa és una de les més antigues del bisbat de Sant Feliu. La primera menció fins al moment coneguda és un document de l'any 1012, però l'església havia d'existir de molt abans, segurament des del segle X, sota l'advocació de Santa Maria i Sant Joan d'Olesa.

Sabem que l'any 1110 la família noble dels Castellví es va implicar en la construcció d'un nou temple romànic que va ser consagrat pel bisbe de Barcelona Guillem de Torroja el 24 de gener de 1147.

Al cap de dos segles escassos, l'església ja havia quedat petita i l'any 1342 el bisbe Ferrer d'Abella va autoritzar la construcció d'un nou temple.

L'any 1359 el prior de Montserrat Jaume de Vivers va comprar al rei Pere III el Cerimoniós la jurisdicció civil i criminal i el mer i mixt imperi d'Olesa de Montserrat, juntament amb el castell de Sant Pere Sacama. Amb això el monestir de Montserrat va assolir el domini total de la vila d'Olesa i el prior en primer lloc, i posteriorment l'abat de Montserrat, van passar a exercir al mateix temps de baró de la vila i de rector de la parròquia.

L'any 1425 es va beneir el retaule major d'estil gòtic.

A finals del segle XVI, l'església va tornar a quedar petita i l'any 1589, per determinació del Consell de la Vila d'Olesa, es va decidir emprendre un nou projecte d'ampliació del temple parroquial. Aquesta nova església constava de tres naus; la central era la principal i estava coberta per una successió de voltes d'ogives unides per claus de volta i col·locades entre arcs torals de mig punt. Al centre d'aquesta nau hi havia un orgue de tubs del segle XVII (beneït el 1672), obra de l'orguener Pere Carrera, i a l'absis s'hi trobava el retaule major d'estil renaixentista.

L'antic retaule major, contractat l'any 1632, va ser realitzat per Pau Boixadell i Joan Generes, els millors artesans de l'escola de Manresa. Damunt d'una base de pedra polida negra s'hi aixecaven tres pisos on hi eren situades, segons una pensada disposició, les imatges en talla dels apòstols i relleus amb els misteris de la vida de la Verge. El cos central inferior era presidit pel sagrari i damunt seu hi havia la grandiosa imatge de l'Assumpció de Maria. Segons estudi de Mn. Lluís Feliu, tota l'obra del retaule, acabat en policromia, era admirable, però el pot de la confitura era la imatge de l'Assumpció de Maria, obra de l'escultor Josep Ratés.

Aquesta és l'església que va arribar fins al 21 de juliol de 1936, dia en que fou destruïda.

Tot i una primera reconstrucció duta a terme entre 1940 i 1945 per Mn. Llàtzer Torà, l'obra de l'església va quedar envoltada d'un cert aire de provisionalitat.

Per iniciativa del rector Mn. Lluís Sitjà, l'any 1955 es van iniciar les obres de construcció d'un nou temple parroquial més ampli. Això va comportar l'ensorrament de bona part de les estructures que s'havien salvat l'any 1936.

L'obra del nou temple va finalitzar l'any 1956. Posteriorment es van construir el Baptisteri, la capella del Santíssim i la Sagristia.

Activitat actual

L'any 2008, després d'anys de treball per part de la parròquia de Santa Maria i de l'Associació d'Amics de l'Orgue i de les Arts d'Olesa, es va inaugurar el nou orgue de tubs de l'església, impressionant obra del mestre orguener Joan Carles Castro que presideix el presbiteri.

L'Orgue

Instrument contruït l'any 2008 per Joan Carles Castro.

Disposició

I. Manual: Orgue Major 56 notes (C-g’’’)

Flautat Violó 16’
Flautat 8’
Salicional 8’
Bordó 8’
Octava 4’
Tapadet 4’
Dotzena 2 2/3 ’
Quinzena 2’
Plens IV
Corneta V
Trompeta Real 8’
Clarí 4’


II. Manual: Recitatiu/Expressiu 56 notes (C-g’’’)

Flauta Harmònica 8’
Violó 8’
Viola de Gamba 8’
Veu Celeste 8’
Flauta Octaviant 4’
Viola 4’
Sesquialtera II
Octaví 2’
Piccolo 1’
Trompeta Harmònica 8’
Fagot-Oboè 8’
Veu Humana 8’

III. Pedal 30 notes (C-f’).

(Subbaix 32’)
(Contres 16’)
Subbaix 16’
Contres 8’
Baix 8’
Coral Baix 4’
Contrafagot 16’
Baixons 8’

Trèmol
Ocellets
Carilló

Acoblaments II/I, II/P, I/P.

Salmers, tracció i tiradors de registres, mecànics.

(Nota : els registres entre parèntesi són pensats per una futura fase).

Caixa expressiva en el segon manual.

74. Orgue del Monestir de Sant Joan Bautista, La Pobla de Mafumet, Tarragonès.

En època medieval, l'església era sufragània de la parròquia del Codony, terme del qual en formava part. Cap a la fi del segle XVIII, la població va augmentar molt notablement i es va fer necessària la construcció d'un nou temple. El seu element més destacat és el campanar, dividit en tres trams. La base és quadrada, el cos central és octogonal i el tram superior, més estret, és també octogonal i està cobert amb una cúpula.

75. Orgue de l'Església de la Mare de Déu dels Àngels, Llívia, Cerdanya.

L'església de la Mare de Déu dels Àngels de Llívia és una obra del municipi de Llívia (Cerdanya) que s'aixecà els segles XVI i XVII sobre d'una altra d'anterior, aprofitant-ne els materials. Ambdós edificis estan inventariats de manera separada: l'església forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i les Torres de l'Església de Llívia estan declarades bé cultural d'interès nacional.

L'Església

L'Església de Santa Maria del Puig, a l'antiga població al Puig del Castell, està datada des del 835. La construcció de l'Església de la Mare de Déu dels Àngels, a finals del segle XVI, es va iniciar quan la vila es recuperava de la desfeta soferta durant el segle XV, presidint el nou nucli de població al peu del Puig del Castell. Aquesta església substitueix la del 1277. M.Vilaseca i Narbona féu un estudi rigorós de cadascuna de les lloses publicat al IXè Quadern d'Informació Municipal, de Llívia de l'any 1989. L'orgue fou construït a Collbató.

Exterior

És una església d'una sola nau central amb cinc capelles laterals a cada costat. Les voltes de creueria descansen sobre permòdols i les seves nervadures es tanquen en unes claus de volta historiades. El cor es troba al primer tram de l'edifici, recolzat sobre una arcada gòtica transversal. Hi ha petites finestres a la part superior dels murs laterals, dues més de vidrieres als costats de l'absis, amb una rosassa central, representant Sant Guillem.

La façana principal és llisa, amb una rosassa superior. Té un portal renaixentista. A banda i banda de la façana hi ha dues torres rodones de defensa que li confereixen un aspecte d'església fortalesa. L'església té una altra entrada més petita orientada a migdia. L'anterior està a ponent. El campanar està al nord-est de l'església, és de planta quadrada esvelt i auster. El nivell on hi ha les campanes està separat per motllures i construït amb carreus. Els sis finestrals estan coronats per una barana, un alçat prismàtic i penell.

Interior

De l'interior de l'església destaca la forma poligonal de l'absis, pla per la part exterior. Té sis trams amb cinc capelles laterals entre els contraforts. Les voltes de creueria descansen sobre permòdols i les seves nervadures es tanquen en unes claus de volta, on hi són representades la Mare de Déu dels Àngels, l'heràldica de la família Descatllar i altres claus historiades. A la paret nord les finestres estan tapiades i totes les vidrieres que figuren són dels anys 50. Hi ha lloses sepulcrals al bell mig del passadís central de la nau. Són un total de tretze amb una cronologia que va des del s.XV al XIX pertanyents a les antigues famílies de la vila. S'hi llegeixen els cognoms Carbonell, Salses, Arròs, Palau, Jordana, etc. N'hi ha com a mínim deu més situades entre els graons de la porta sud i els que continuen fins al carrer dels Forns i el de la Baixada de l'Església.
L'orgue està situat a la cinquena capella, al cantó del migdia. De disseny català, en el que els tubs més grossos estan als laterals, en lloc del mig, com en els orgues castellans. Té una registració, també d'escola catalana, de dos teclats manuals i de pedal. La disposició dels registres a l'"Orgue Major" és de 56 notes, a la paret; la "cadireta", també de 56 notes, és un cos penjant que per la seva situació més pròxima a l'auditori, té un impacte acústic més immediat. Consta de 1154 tubs sonors i de 45 tubs canonges, de transmissió mecànica; 17 Jocs reials: 23 Registres útils; Diapasó 440hz a 20 graus; harmonitzat amb to brillant. És molt notable el registre de corneta, que és molt característic per corals i temes de solista. El de mixtura, el de regalia i també el registre de trompeta a pedal per a les "Fugues i Fantasies" de Bach. El 16 peus molt robust, d'agradable so harmònic i de pulsació.

La pica baptismal està situada a la primera capella a la part meridional. Es tracta d'una pedra monolítica de granit, de forma circular, amb elements renaixentistes formant una balustrada.[ A la sagristia hi ha la talla del Sant Crist de Llívia, del segle XIII.


Les torres

Catalunya en Miniatura-Església de Nostra Senyora dels Àngels de Llívia.JPG
Les Torres de l'Església de Llívia estan declarades bé cultural d'interès nacional. Són torres rodones de defensa amb espitlleres, el que defineix una obra típicament militar, que estan situades als extrems de la façana de l'església. Són torres circulars de defensa, d'ampli diàmetre, que flanquegen la façana principal de l'església parroquial de la Mare de Déu dels Àngels, configurada per un portal ornamental amb columnes, fornícules i frontó del tipus renaixentista. La paret de la façana és llisa amb una rosassa superior.

Les dues torres tenen una porta d'entrada a la part baixa i un gran nombre d'espitlleres al llarg dels murs. Les dues torres tenen el teulat en pendent, cobert de pissarra. El material emprat és de pedra i maçoneria. L'adossament de les torres de defensa, confereixen a l'edifici un aspecte d'església-fortalesa. A l'exterior de l'església per la part sud, el recinte queda realçat per la tercera torre rodona, la Torre de Bernat de So.

Aquestes torres, juntament amb l'església, van ser fetes després de la destrucció del castell, que dominava la vila, el qual el 1479, després d'un setge de més 14 mesos el rei francès Lluís XI el féu volar i derruir.